Valorar el sol per sobre
de tots els núvols que volen fer-nos ombra.
I sentir-nos eterns sota el reflexe infinit,
que és la lluna per sobre dels teus dits.
Sentir-nos desitjadament endimoniats
per un ésser superior que ens fa sacsejar
al passar del temps,
sota les carns fermes del pecat.
Que ens fa ser nosaltres
per sobre de totes les caramboles,
per sobre de les rialles
i per davant de tots aquells somriures
que no vaig saber veure en un mirall trencat.
Per tú, i per la teva magia sustinguda
levitant per dalt dels núvols,
fent ombra al propi cel,
i que sense estar perduda,
Clavi un dard a l’horitzó i trepitgi com si fos ferm.
CÓMO SER POETA SIN MORIR 