ACTE 1: la nostàlgia.
He crescut, sense donar-me compte: Soc aquí. Quan penso en el passat, en quan tenia 12 anys, sento una espècie de desorde mental, d’huracà de sensacions i emocions en cercles que no em deixaven veure més enllà.
A vegades, tanco els ulls i recordo petits moments:
Quan vaig trepitjar per primer cop l’institut em va semblar tan diferent que vaig tenir por.
Por de no poder tornar enrere. Por de passar per un passadís que fos el de cursos més grans i sentir-me petit, vulnerable, obligat a fer-me gran.
Por, com quan vaig sentir per primer cop que m’agradava una noia de la meva classe. Però ella no ho sabia ni ho va saber mai.
També vaig sentir vèrtic, quan per primer cop em vaig donar compte de que aquells dies de dibuixar, escriure coses senzilles i jugar en el pati: s’havien esfumat. L’institut era diferent. Ara tots volíem semblar adults i els que no: frikis immadurs.
Encara recordo la olor que feien alguns mestres a cafè i poques ganes, les discussions amb ells i les vegades que van dir: calleu ja.
A vegades penso que la vida està passant tan de pressa que sembla que sigui un huracà que m’està bufant en tota la cara. A vegades se’m oblida que no hi ha una funció “d’auto guardar”.
Sembla com si fos ara mateix, quan al tercer trimestre de primer d’ESO em van dir que repetiria i que l’any que ve estaria amb els que pujaven de 6è.
Aquells que per ells jo vaig ser el més gran, ara seria el més pallús.
Aquella amarga sensació de que no només em quedaven 4 anys per sortir d’allà sinó que ara em quedava un més i que havia de fer tot allò que no vaig voler fer. I tot per evitar pensar: m’estic fent gran i no puc amb aquest huracà.
On ha quedat tot aquell companyerisme que teníem quan érem a primària? quan l’escola era un lloc al que em moria de ganes de tornar, de compartir, de portar els regals que m’havien dut els reis mags i jugar amb tothom sense parar?
On queden aquells aniversaris on no venia ningú amb un cigarro i es volia fer l’heroi fumant i dient que tothom ho provi? On queden els aniversaris de sandvitx de nocilla i altres de mantega i xoriço?
Per què ja no és suficient arribar a l’escola a les 9 i hem de fer-ho a les 8? Per què els més grans de l’institut, només per ser els més grans, han de tractar-nos malament? Per què els meus companys i companyes no paren de canviar tan ràpid i jo només vull ser feliç de nou amb globus d’aigua i una manguera oberta.
Per què hi ha mestres que estimen el que fan i altres que ens diuen el que hem de fer?
ACTE 2: dins del jardí
Per què tú, PARE, només em preguntes per què em porto així, per què el futur em dona igual, per què no m’importa suspendre o no aprendre res, per què me la suda completament si així no tindré feina mai o si treballaré com tú, de qualsevol cosa i obligat.
Tu no vols que jo sigui com tu, però a mi no m’importa no ser ningú.
Per què he de fer i aprendre tot això?
Com es que ara, mai tens temps per passar una estona junts, com es que ara, només et sento parlar de les hores que tinc que dedicar a estudiar i no pas què és el que m’agrada fer, què em fa feliç? A què podem jugar? De sobte, jo m’he fet gran i tu t’has tornat un home ocupat.
Perquè ara, Pare, quan quedo amb els amics ells pensen en fer de tot menys en alguna cosa divertida. A lligar li diuen molestar i no sembla divertit emprenyar a algú que estimes.
Per què no paro de pensar en estimar, però sense estimar-me i m’estic fent mal, vull tornar-me a estimar com m’estimen els meus pares encara que jo em senti tan culpable.
Jo només vull tornar a agafar-te de la mà Mare, que em portis a l’escola i que amb un petó ja trobi forces per enfrontar-me a tantes preguntes sense respostes.
Jo només vull pensar que tot el que me la suda algun dia m’importarà i que pot ser ara no, però pot ser demà aprenc el que és estimar sense que faci falta que els meus avis es morin abans.
En el fons sé que la meva generació és estranya i que el món adult encara amaga coses inesperades. T’entenc Pare, no ha de ser fàcil voler apropar-se a algú que no diu mai que coi li passa.
Pot ser demà, si l’huracà em guanya, només em quedo amb els meus pares que en el fons sempre estaràn allà. Pot ser… vull tornar a ser recollit per uns braços fictissis que no hem deixin caure lliure en tot aquests sentiments que em dominen. Pot ser els braços sou vosaltres, pare i mare, però és molt difícil tocar-los si no sé ni què em passa.
Pot ser ara no ho ser veure però agraeixo cada mestre, cada professor, cada professora que m’ilusiona i em motiva a aprendre que el món pot ser un lloc brillant. Que entre tants llibres i deures acumulats també hi han coses que fins i tot lo més profund remourà.
Acte 3: la màquina del temps
I per un moment penso: I si pogués tenir una màquina del temps? i si pogués tornar enrere? Què faria amb tota aquesta frustració? Què em diria?
Tornaria enrere en primer lloc per dir-me a mi mateix que no estudiar no significa suspendre significa NO APRENDRE.
Em diria que per poder estimar fort primer he d’estimar-me tant que el meu aire al voltant sigui amor propi, confiança i ganes de compartir. Perquè només amor atreu amor i no es pot obligar a ningú a estimar.
Diria que el camí és ple de pedres però que tota pedra fa camí.
Que no em preocupi que en el futur tot anirà bé. Que arribarà al dia que tot t’encaixi i et moris de ganes d’aprendre i aconseguiràs ser mestre en una escola i poder dir-lis mirant als ulls: jo també vaig estar allí. .
- Per què Aprendre és retenir una informació i utilitzar-la per fer més bonic el món.
- Aprendre és tot allò que ara tenim, perquè algú algun dia va fer possible que això seguís existint.
- Aprendre ens fa lliures per comprar la llibertat de pensar per nosaltres mateixos.
Per això em diria simplement, que he de ser com una palmera en front un huracà, que em doblegaré molt però aguantaré sense trencar-me perquè no podrà amb mi: ni al temps, ni les injustícies, ni la soledat, ni els canvis, ni l’amor, ni tan sols quatre deures que encara ni entenc, perquè tard o d’hora tot passa, tot queda, tot es posara al seu lloc.
I em diria a mi mateix, que algun dia voldràs aprendre tant que tu també seràs mestre i podràs dir-lis mirant als ulls: jo també he estat aquí, tranquils, tranquiles:
D’això es tracta al camí, de fer més bonic el que un día semblava infinit.
CÓMO SER POETA SIN MORIR 